Retrospectiva de l'olivera a Terrades.

Oliveres recuperades a Terrades.

A principis d'aquest febrer glaçat i comparat amb el de fa precisament 56 anys, el 1956. Acabada la temporada de collita de les olives i en una campanya marcada pel baix percentatge de rendiment que han tingut els productors enguany, a causa sobretot dels factors climatològics, podem copsar que una icona del nostre municipi com és la cirera, durant molt temps va ésser precedida pel cultiu de la olivera. 

No és res nou que el nostre país com a mediterrani que és, i la nostra comarca en particular, han estat de fa segles productors i comercialitzadors de vinya i olivera. A Terrades pel que marquen les cròniques, la olivera ha estat durant molt temps el conreu més important. Estadísticament, en un període prou recent com són els segles XIX i la primera meitat del XX les referències a tot el que genera aquest tipus de conreu son ben presents i considerables. 

A la primera gran estadística de la província de Girona, l'any 1865, feta pel funcionari de la Diputació Pedro Martinez Quintanilla, “La província de Gerona. Datos estadísitcos. 1865” ja apuntava que dels 434 trulls d'oli declarats a la comarca, en aquella època el partido de Figueras, la majoria s'ubicaven en quatre municipis, un d'ells Terrades. 

Al llarg del segle XX es va anar dibuixant un canvi de tendència, la agricultura tradicional estava patint una sèrie de canvis significatius. La innovació i els nous mètodes productius s´anaven introduint lentament però certificaven cada cop més la pèrdua de rendibilitat en el sector oleícola. 

L'”excusa” perfecta per aquest gir es va donar l´anteriorment esmentat 1956, l'anomenat any de la fred, (recordat al llarg d'aquests anys en èpoques nadalenques a través de les tradicionals quines). Aquell hivern, la fred va ésser tan intensa, que en tres períodes consecutius de glaçades al mes de febrer, va matar moltes de les oliveres que hi havia dins el terme i arreu de la comarca. Un estudi sobre aquest període fet per Pere Gifre Ribas, La gran transformació del paisatge rural empordanès. El terraprim occidental (1950-1980). Tot valorant la incidència del fred de 1956, ens marca que el 95% de la població terradenca subsistia a través del conreu de l'olivera. L'arrencada posterior de moltes de les oliveres que havien estat durant molts anys la base de la economia agrària dels terradencs, va anar generant per una banda l'abandó de certes parcel·les cultivades i cultivables i per altra banda el canvi de tipologia de conreu. 

A partir dels anys 60-70 que es comença a introduir el cirerer en les feixes i planers de cultiu, i fins que hi ha l'autèntica consolidació del mateix, es dona un procés lent que culmina amb la primera edició de la Fira de la Cirera de Terrades l'any 1996 on el producte ja és apreciat dins els circuits comercials comarcals i on s'acabarà de donar l'empenta necessària per acabar sent la imatge iconogràfica popular i simbòlica de Terrades.

El canvi el podem apreciar amb dades de principis del segle actual on s'observa un percentatge de cirerers d'un 21,69% aprox. del total de terres de conreu, incloent cultius herbacis. Si prenem com a referència els cultius llenyosos representa un 66,37% enfront un 23,27% de cultiu d'olivera. És a dir que avui dia el sector de la cirera és més del doble del de la olivera dins el terme municipal de Terrades, quan havíem parlat d'una quasi absoluta dependència de l'altre fa menys de seixanta anys.
Dades en totals d'hectàrees de cultius declarades.

No és estrany encara de trobar restes d'oliveres antigues, moltes d'elles centenàries, totalment absorbides per la massa forestal, passejant per qualsevol dels corriols que trobem en els boscos del municipi. Una altra dada significativa la trobem en la toponímia municipal, és prou indicatiu que dels pocs carrers que conté el nucli urbà, un d'ells faci referència a l'oli. Sens dubte, un vestigi de la importància del mateix producte en èpoques passades.


almanacdeterrades@gmail.com

Aligot Comú

Segur que molta gent s'ha fixat que sovint als pals de la recta de la Virosella hi ha al capdamunt un ocell: és l’aligot comú o en llatí Buteo buteo. De mida força petita, rarament supera el quilo de pes, l'aligot comú és un dels rapinyaires més fàcils d'observar, de coloració bastant variable, en general és fosc amb el pit tacat i sota les ales i cua pot anar de clar fins totalment fosc.

En els hiverns més freds la població augmenta amb exemplars que provenen del centre i nord d’Europa, tenen més possibilitats de sobreviure en latituds més baixes.

La base de la seva alimentació solen ser els petits rosegadors com ratolins, rates i talpons, fet que els fa molt beneficiosos per a l'agricultura evitant que es converteixin en plaga. Per estalviar energia sempre que poden s'alimenten de carronya, per això els trobem en els pals a tocar les carreteres, per aprofitar els petits animals atropellats per els cotxes.

Els aligots que podem veure en aquesta època, en principi són els nidificants, però sempre n'hi ha que no s'arriben a aparellar, és la població que no té un territori concret i els trobem divagant per la zona.

Igual que molts d'altres ocells (bernats pescaires, cigonyes, mussols, òlibes, abellarols ...) hi ha parts de les seves preses que no poden acabar de digerir com el pèl, les plomes, ossos, parts dures d'insectes i que són expulsats per la boca en forma de bola anomenada egagròpila, dissecció de la qual ens pot donar informació sobre la dieta dels aligots. Autor: Berto Minobis

La Garrotxa d'Empordà

Com el seu nom indica, la Garrotxa d'Empordà és el territori transitori entre la plana de l'Alt Empordà a l'est i el massís prepirinenc de l'Alta Garrotxa. El paisatge es significa essencialment per les seves serralades paral·leles, com les terradenques serra dels Avalls i de la muntanya de Santa Magdalena, separades per petites valls sovint cultivades de secà.

Terrades es potser el municipi més arquetípic de la Garrotxa d'Empordà. De fet, és l'únic que forma part en exclusiva d'aquest territori. Segons l'Observatori del Paisatge, els demés municipis que també el conformen, comparteixen extensió amb altres zones paisatgístiques, com Albanyà (Alta Garrotxa), Sant Llorenç de la Muga, Boadella i Biure (Els Aspres), i Pont de Molins, Llers, Avinyonet de Puigventós i Vilanant (La Plana d'Empordà). Quan a Lladó i Cabanelles, tot i que el llibre “La Guia de la Garrotxa de l'Empordà” (Joaquim Tremoleda, Pep i Berto Minobis) s'hi centra, part de l'extensió d'aquests dos municipis, així com el de Cistella, es troba a l'anomenat Terraprim, territori transitori entre el Pla de l'Estany, la Plana de l'Empordà i la Garrotxa, predominantment de sòl sec i poc gruix, és a dir terra prim.

En canvi, la tipologia de la Garrotxa d'Empordà és més rugosa i muntanyenca, però sense arribar a les altituds de l'Alta Garrotxa i dels Aspres. A la Garrotxa empordanesa el relleu és força abrupte, producte dels diferents plegaments i falles que hi ha a la zona, els quals donen lloc a un paisatge on predominen cingles i penya-segats. A la zona de Terrades tocant Sant Llorenç, per sota el cingle de Santa Magdalena i amagat entre la vegetació, s’ha trobat el jaciment de fòssils més antics de Catalunya. Així mateix, cal destacar-hi els nombrosos avencs, coves i balmes.

La Garrotxa d'Empordà és un territori poc poblat i, precisament per la seva morfologia, de difícil comunicació on el paisatge és sobretot forestal, ja que el continuat retrocés demogràfic des de començament de segle passat, amb el progressiu abandonament dels masos de munt, ha fet que gairebé les úniques terres conreades siguin les de les valls. A la part més baixa propera a la plana, al obrir-se les valls, el caràcter forestal deixa pas als conreus, formant un mosaic de camps i clapes de bosc. A la zona de Terrades hi dominen els conreus de cereals de secà, oliveres i cirerers. A més a més, hi són predominants les parets de pedra seca, tot plegat resultant en una gran bellesa paisatgística.